NEORREALISME
VIDEO FINAL
SI ESTIGUESSIS AQUÍ
GUIÓ LITERARI i IDEA DEL CURT:
Una dona de família humil a la cuina, preparant el dinar, es dona compte que hi ha poques provisions a causa de la guerra. Recorda al seu marit, mort en combat.
Para de fer el que estava fent, es recolza a la taula i comença el seu monòleg explicant les condicions de la guerra i totes les situacions que recorda amb el seu marit i fills. (Mirant tot amb nostàlgia).
Surt al camp i deixa unes flors recolzades a un arbre en honor al seu marit.
Després pensa en els seus fills, i l’ho feliços que podrien ser si no hi haguessin les condicions de postguerra que vivien.
INT. CUINA . DIA
Una dona de família humil a la cuina, preparant el dinar, es dona compte que hi ha poques provisions a causa de la guerra.
INT. CUINA. DIA
Para de fer el que estava fent, es recolza a la taula i recorda al seu marit, dient:
Ai, si estiguessis aquí…
Encara el puc veure, és com si no hagués marxat mai, com li agradaven els meu plats… ara ni els nens ni jo podem provar un mos.
Tu si que no podrás tornar a provar-ho… (ironia i nostàlgia)
INT. CASA. DIA
-Tant de bó aquell dia no se’t haguessin emportat
- Tant de bó l’Alessandro, la Stella, tu i jo poguessim tornar a compartir dinars, sopars, caminades pel bosc…
- Ai, si estiguessis aquí…
Si la guerra no hagués esclatat, i no s’et haguessin emportat al front, per lluitar per la pàtria, ara mateix trobaria les forçes per seguir lluitant contra la pobresa, la gana… per poder donar tot als nostres fills i que tinguin una vida honrada.
EXT. CAMP. DIA
Mira el paisatge, deixa les flors al costat d’un arbre en honor al
seu marit.
-Ai, si estiguessis aquí...
STORYBOARD
MÚSICA
PÓSTER
EL NEORREALISME
CONCEPTE:
El concepte de neorrealisme va ser creat el 1943 per l'escriptor, dramaturg i crític de cinema italià Umberto Barbaro, en un manifest publicat a la revista Carmine on reivindicava un nou cinema alliberat tant dels tòpics del cinema d'exaltació nacional i propaganda feixista com del cinema comercial que Fins llavors s'imposaven a Itàlia. Calia redescobrir Itàlia i la seva gent, després d'anys de manipulació, mitificació i idealització sota la dictadura de Mussolini. Les Seves propostes foren recollides per un grup de joves directors (Rossellini, de Santis, de Sica, Visconti, Fellini, Passolini, ...) i guionistes (Fellini i Zavattini) que desenvoluparen a nivell pràctic aquesta avantguarda. El gran guionista Cesare Zavattini va definir el neorrealisme com «una nova manera de fer cinema, un mena de gran judici domèstic i universal al mateix temps, una presa de consciència del ciutadà davant certes situacions doloroses, en contra de la tendència generalitzada de d' evitar a els exàmens de consciència radicals ".
CONTEXT HISTÒRIC :
El neorrealisme es desenvolupa en una Itàlia afectada per vint anys de dictadura feixista, arassada per la II Guerra Mundial. i ocupada per les forces d'alliberament anglo-nordamericanes. Es tracta d'una Itàlia en procés de reconstrucció i de desintoxicació després de vint anys de manipulació educativa i mediàtica del feixisme, amb gravissims probles econòmics i socials derivats de la davastadora destrucció provocada per la guerra: ciutats bombardejades, ports, ponts, carreteres, tunels, ferrocarrils i embassaments greument danayts, centrals elèctriques, indústries, camps de cultiu i granges destruïdes, centenars de milers de desplaçats, refugiats sense casa, ferits, ... No hi havia diners, especialment per reconstruir els estudis, adquirir material i produir cinema, donat que les prioritats dels pocs recursos que hi havia eren unes altres. Per tant, el cinema neorrealista haurà de treballar per mostrar aquesta realitat amb uns recursos i pressuposts molt baixos.
CARACTERÍSITQUES DEL CINEMA NEORREALISTA:
-Recerca d'un realisme absolut, una descripció pura de la realitat, prescindint de qualsevol mena d'efecte o trucatge. No són documentals com en el cinema-ull soviètic però fan films de ficció tan realistes que s'apropen al gènere documental.
-Amb la màxima objectivitat possible adoptar un punt de vista moral i compromès amb la societat per mostrar i denunciar els problemes socials i les injustícies sense caure en la manipulació pròpia de l'època feixista.
-Rebuig dels drames històrics, l'adaptació de novel·les o el cinema d'herois; retorn a les persones anònimes i vulgars, les classes humils, a les preocupacions qüotidianes, i a les històries íntimes i sense importància aparent, temes que el cinema de Hollywood havia evitat per la seva suposada manca d'interés general.
-Pressuposts molt baixos, cal fer les pel·lícules amb molts pocs diners.
-La manca de material i d'estudis de rodatge llança a aquests cineastes a rodar al carrer, amb escenaris reals (no hi ha mai decorats), sense llum artificial, cercant així el màxim realisme i verosimilitut.
-S'eviten els actors professionals i s'usen actors aficionats o fins i tot als protagonistes reals de les històries interpretant-se a si mateixos.
-Rebuig del maquillatge i dels vestuaris postissos, s'usen vestuaris autèntics i reals.
-Diàlegs molt senzills i lineal.
PELIS MÉS REPRESENTATIVES DEL NEORREALISME:
1. Roma, città aperta (1945, Rossellini)
L'òpera prima del neorealisme italià. Inicia la trilogia de la guerra de Rossellini (al costat de Paisà i Germania, anno zero). Presenta històries veritables de diferents personatges després de l'ocupació nazi de Roma. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes i una nominació al millor guió als Oscars.
2. Ladri di biciclette (1950, De Sica)
Amb aquesta obra Vittorio de Sica passa d'actor a director. Narra la història d'un home a qui, en el seu primer dia de treball, li roben la bicicleta, un mitjà indispensable per realitzar la seva tasca. L'actor protagonista d'una angoixant recerca per la ciutat de Roma era, en la vida real, un obrer. Va aconseguir el Globus d'Or i el BAFTA a la millor pel·lícula estrangera, així com la nominació al millor guió als Oscars.
3. Germania, anno zero (1948, Rossellini)
Tanca la seva trilogia de la guerra, sent la més pessimista de les tres pel·lícules. Rossellini ens mostra el món en ruïnes de la realitat italiana des dels ulls d'un nen, amb un tràgic final sense cabuda a Hollywood en la seva època. De nou l'horror de la guerra és protagonista, com ja passava a Roma, città aperta.
4. Riso amaro (1949, De Santis)
Giuseppe de Santis retrata la vida dels que treballen en els arrossars del nord d'Itàlia. El seu protagonista inicia un viatge cap a un lloc nou, on poder guanyar-se la vida en els arrossars. El seu argument li va valer una nominació per als Oscar. Com a curiositat, va ser durant el rodatge d'aquesta pel·lícula quan l'actriu Silvana Mangano va conèixer al que seria més tard el seu marit, el famós productor Dino de Laurentis.
5. Miracolo a Milano (1951, De Sica)
En aquest cas suposa una excepció dins de l'enorme realisme present en aquestes pel·lícules. Considerada com "conte neorealista", s'allunya de l'habitual missatge pessimista gràcies al entranyable de la seva fantasia. Un jove orfe, Toto, viu en els suburbis de Milà, lloc on els habitants es veuran forçats a abandonar després de la troballa de petroli a la zona. Va obtenir la Palma d'Or a Cannes.
ALTRES CORRENTS:
Cinema soviètic: Corrent avantguardista que va dominar la producció cinematogràfica russa des de la revolució soviètica fins a poc després de la Segona Guerra Mundial. Estava en contra de l'ús creatiu del cinema en sonor, de fet els principal directors del cinema soviètic van firmar l'any 1928 un manifest assenyalant els perills que la paraula i els diàlegs esclavitzessin la llibertat creativa del muntatge, postulant un ús antinatural i asincrònic del so.
Autors més representatius: Sergei Eisenstein, Lev Kuleixov, Dziga Vertov...
Alguns exemples en serien:
Octubre (S. M. Eisenstein, 1925)
La fi de Sant Petersburg (Vsevolod Pudovkin, 1927)
Surrealisme:El surrealisme com a avantguarda va ser fundat a principis dels anys 20 del segle XX per André Bretón. L'artista francès assentà les bases del moviment en el manifest publicat el 1924. Va sorgir com un estil literari, però aviat es va extendre a altres arts, entre elles la pintura i la fotografia. En poc temps es va convertir en un moviment artístic universal.
Expressionisme: sol ser entès com la deformació de la realitat per a expressar de forma més subjectiva la natura i l'ésser humà, donant més importància a l'expressió dels sentiments més que a la descripció objectiva de la realitat
Amb els seus colors violents (en la pintura), la seva temàtica de soledat i de misèria, l'expressionisme va reflectir l'amargor que va envair els cercles artístics i intel·lectuals de la societat alemanya prebèl·lica i d'entreguerres, amargor que provocà un desig vehement de canviar la vida, de cercar noves dimensions a la imaginació, de renovar els llenguatges artístics.
Algunes obres a remarcar:
Metropolis (Fritz Lang, 1926)
Nosferatu (F.W.Murnau, 1922)
Nouvelle vague: Moviment cinematogràfic francès, nascut el 1958 com a reacció al cinema d’aquell moment, eminentment literari. De primer fou només una actitud crítica, manifestada mitjançant la revista Cahiers du Cinéma, però ràpidament es consolidà, i el 1959 dos joves realitzadors aconseguiren a Canes els premis al millor film (Orfeu negro, de Marcel Camus) i el millor realitzador (François Truffaut per Les quatre-cents coups). A partir d’aquell moment la indústria cinematogràfica francesa obrí les portes a una sèrie de nous realitzadors que imposaren una valoració nova de la capacitat expressiva de la imatge per ella mateixa, com ja havien fet els grans clàssics del cinema (Griffith, Eisenstein, Chaplin, etc.).
Cinema d'autor: el director té un paper preponderant en basar-se normalment en un guió propi, i realitza la seva obra al marge de les pressions i limitacions que implica el cinema dels grans estudis comercials, cosa que li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuds en la pel·lícula. En el cinema d'autor, l'autor és normalment identificable o recognoscible per alguns trets típics a la seva obra.
Algunes de les obres més representatives:
Amarcord (Federico Fellini, 1973)
Andrei Rubliov (Andrey Tarkovskiy, 1966)
Dogma 95: és un moviment fílmic desenvolupat el 1995 pels directors danesos Lars von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen. La seva meta es produir pel·lícules simples, sense modificacions en la postproducció, posant èmfasi en el desenvolupament dramàtic.
Les pel·lícules Dogma, es caracteritzen per lluir un certificat que atorga l'autenticitat del projecte i d'un nombre de matrícula. Aquest certificat ho expedeix un comitè de jutges que valoren la pel·lícula i s'asseguren compleix amb el vot de castedat.
