MIENTRAS DURE LA GUERRA:

​

Títol original: Mientras dure la guerra

Any: 2019

Durada: 107 minuts

País: Espanya

Direcció: Alejandro Amenábar

Guió: Alejandro Amenábar i Alejandro Hernández

Fotografia: Alex Català

​

​

​

​

Repartiment: Karra Elejalde, Eduard Fernández, Santi Prego, Nathalie Poza, Patricia López, Luis Zahera, Luis Bermejo, Inma Cuevas, Mireia Rei, Tito Valverde, Luis Callejo, Carlos Serrano-Clark, Ainhoa ​​Santamaría, Itziar Aizpuru i Pep Tosar

Productora: Mod Produccions / Movistar + / Himenòpter / K & S Films. Distribuïda per Bona Vista International

Gènere: Drama

Sinopsi: Espanya. Estiu de 1936. El cèlebre escriptor Miguel de Unamuno decideix donar suport públicament la revolta militar que promet portar ordre a la convulsa situació de país. Immediatament és destituït pel govern republicà com a rector de la Universitat de Salamanca. Mentrestant, el general Franco aconsegueix sumar les seves tropes a el front revoltat i inicia una reeixida campanya amb la secreta esperança de fer-se amb el comandament únic de la guerra. La deriva sagnant de l'conflicte i l'empresonament d'alguns dels seus companys fan que Unamuno comenci a qüestionar la seva postura inicial i a sospesar els seus principis. Quan Franco trasllada la seva caserna a Salamanca i és nomenat Cap de l'Estat de la zona nacional, Unamuno acudirà al seu Palau, decidit a fer-li una petició. (FilmAffinity).

​

És una pel·lícula polèmica que ha dividit la crítica, sobretot a l'exposar un personatge tan complex com el de Unamuno, el que no era fàcil, ja que té algunes contradiccions.
   El que ofereix és un senyor que veu que arriba un cop d'estat i això li va bé perquè no s'acabava d'entendre amb els republicans, però no reacciona a l'veure el dolor en tanta gent que ho passa malament però ell segueix en la seva tessitura fins que empresonen a dos dels seus millors amics i canvia radicalment la seva postura.
   Cal no oblidar que es tracta d'una obra de ficció però basada en fets reals, molt documentada, però hi ha successos que no es coneixen i són difícils d'endevinar per posar-los en escena amb rigor.
   Toca temes com l'odi, els morts a les cunetes, la intolerància, el pes de la religió, el menyspreu, la propaganda periodística, el fanatisme i la pugna pel poder després de la mort de Sanjurjo, entre altres qüestions.
   La cinta té la virtut de no ser maniquea, ja que critica un bàndol ia un altre i a la fi fica el famós discurs pronunciat a la Universitat de Salamanca el 12 d'octubre de 1936 durant la celebració del Dia de la Raça de "vencereu però no convencereu "on es va jugar la seva pròpia integritat.
   El que compta té un cert reflex en l'actualitat de país.

 

 

 

-RESSENYA PANORÀMIC:

Panoràmic aposta per vincular cinema, fotografia i noves tecnologies a través de l’emblemàtic espai de Roca Umbert.És el festival que té la fotografia com a protagonista que s’expressa de manera expandida a través de disciplines amigues com el cinema, el vídeo, les instal·lacions i altres pràctiques artístiques contemporànies.
  Abranda la fotografia expressada no només pels fotògrafs sinó també més enllà dels fotògrafs; des del cinema però també més enllà del cinema; des d’una mirada endins de la fotografia però sobretot des d’una mirada perifèrica de la fotografia; des de l’anvers i des del revers d’allò fotogràfic.

PANORÀMIC vol contribuir així mateix, a visibilitzar la creació de les noves generacions que treballen entorn del cinema i la fotografia. El nou talent que emergeix d’escoles de cinema, escoles de fotografia, escoles audiovisuals i d’altres, però alhora difondre creacions incòniques en el món de la imatge.Aquesta tercera edició el Festival Panoràmic es centra en la lluna, en el 50è aniversari de l’arribada de l’home al brillant satèl·lit el 20 de juliol de 1969.

L’Última Thule és l’objecte més primitiu i llunyà del sistema solar explorat fins ara. La sonda New Horizons, llençada per la NASA el 2006, està capturant imatges de l’Última Thule que ajudaran a estudiar els inicis del nostre sistema planetari fa més de 4.500 milions d’anys. S’espera que la New Horizons funcioni fins a mitjan del 2030 i podria arribar a explorar un altre objecte del cinturó de Kuiper.

En aquesta visita vam poder parlar amb el Marcel·lí Antúnez que ens va ensenyar part de la seva obra, amb la qual vam poder interactuar en alguna ocassió. També vam veure una exposició que es deia "The Afronauts" que constava de fotografies de persones de l'Àfrica caracteritzades com si fossin a la lluna, és clar, tot en el seu estil i des del seu punt de vista.

 

 

-RESSENYA VISITA MUSEU:

Resultat d'imatges de utopies persistentsEl passat dimecres, 26 de septembre de 2018, els alumnes de primer de batxillerat artístic vam anar a visitar el museu de Granollers, concretament l'exposició "Utopies persistents", de l'artista Marta Galàn. Allà, ens va explicar el sentit que tenia la interacció de la persona i de l'obra, en aquest cas(adquirides per Manel Clot, crític d'art al qual rendeix homenatge Marta Galàn amb aquesta exposició). Ens va fer comprendre que tot podia arribar a ser obra d'art, inclòs si la persona interactuava just en el moment com va ser el nostre cas. Vam habitar l'obra començant per colocar en una taula objectes que havíem de decidir en el moment, amb calma i silenci a partir del moment en el que la Marta ens posava una música que marcava l'inici i el final de l'activitat. Després havíem de expressar en un paper el que significava per nosaltres aquell objecte. Després vam analitzar una obra, concretament De pared a pared de Carlos Pazos, constituïda per tres quadres, en el primer podíem veure a Peter Pan i de pared escrit, al segon hi havien unes muntanyes dibuixades i un tub de ferro del que es representava fum sortint d'ell també tenia una cadena que unia els tres quadres, finalment al tercer, es veien més muntanyes i un peluix d'un gos. Per mi aquella obra representava la joventut i el no voler créixer, crec que l'autor volia representar aquesta idea.

Utopies Persistents com a tal era una exposició plena d'obres realitzades de maneres diferents, hi havia pintura, escultura, recursos audiovisuals... Tot allò em va sorprendre, algunes obres em van agradar molt, hi havien d'altres que no tant, pero el més important és que cap em va deixar indiferent. 

Però, sense dubte, la part que més em va agradar va ser el taller que vam fer tots junts, no només per la bellesa que va tenir l'acte, si no per la transparència i el significat que va tenir. Vam poder desvestir els nostres sentiments, pensaments i records allà mateix només a través d'un objecte i l'atmosfera que es va crear. 

En definitiva va ser un moment que, al menys a mi, em va marcar i em va fer pensar i coneixer millor a la resta de persones i sobretot a mí mateixa. També a connectar amb l'obra.

-RESSENYA "EL PES DEL PLOM"

Resultat d'imatges de el pes del plom
Sinopsi
Un home vestit en una banyera fumejant. Un altre home li apunta amb una arma i es pregunta si prement el gallet no deixarà un món més just. Una dona que fa més preguntes de les necessàries. Algú està a punt d'arribar.
"Mai arribaràs a saber el que estàs a punt de trencar. Quant pesa el teu dolor? Quant de temps trigaràs a ofegar la culpa? "
El pes del plom. Un viatge poètic, a manera de thriller, per la indústria de les armes.

Autoria i direcció: Aleix Fauró i Isis Martín

Intèrprets: Carles Gilabert, Patrícia Bargall, Isak Férriz i Marina Fita

Espai escènic i vídeo: Ian Gehlhaar (Blue Bearded Lady)
Vestuari: Mireia Farré
Disseny de lluminación: Anna Espunya
Espai sonor: Cesc X. Mor (AiMama!)
Assesora en moviment: Mar Medina
Disseny gràfic: Oscar Llobet
Fotografia: Anna Miralles
Comunicació: Neus Molina
Producció executiva: Laura Mihon

Per mi El pes del plom és una obra que al principi no vaig entendre perquè era tot una mica sobtat però a mesura que va anar avançant la trama em va anar atrapant i agradant cada vegada més. 
El fet de que parlin de les armes i del seu tràfic, m’agrada bastant ja que és un tema que ens afecta globalment, tant als països que les venen, com als que les compren i sobretot els que pateixen les seves conseqüències desgraciadament. El millor de tot és que no cau en els tòpics de temes al teatre i que parla de tot una mica però d’una forma entretinguda. 
També vui esmentar que l'escenografia estaba molt ben pensada i concordava bastant bé amb l'obra i el que pasaba en tot moment. Crec que gran part era degut als vídeos que es veien projectats en les capses i a la il·luminació que hi havia en cads escena. El vestuari em va semblar adient, encara que potser hi hagués canviat algunes prendes en alguna escena, per exemple quan canviaven de personatge, encara que no em va semblar malament el que ja utilitzaven.
Parlant de l'actuació, em van agradar força i em van semblar molt intenses en tot moment i es notava que disfrutaven actuant. 

 

 

-RESSENYA VISITA AL MEAM:

El passat dimarts,   d'octubre vam anar al MEAM, un museu amb la particularitat de que totes les obres són realistes o hiperrealistes. Primer, ens van mostrar les obres del museu i ens van explicar com es feien. Vaig quedar impressionada perquè algunes semblaven fotografies i perquè és notava que hi havia una gran feina darrere dels quadres.
Passant a la segona part, la que més em va agradar de fet, consistia en una exposició d'obres d'artistes japonesos que també es dediquen a l'hiperrealisme i al realisme. Vam poder comprovar l'estil detallat dels japonesos al pintar, i com volien transmetre els sentiments provocats per un objecte o un espai a través d'una manera tan figurativa. També com volen representar els sentiments de les persones a través de la seva expressió facial i el moviment del cos. 
Desprès, vam haber de realitzar dins del museu un dibuix detallat d'aguna escultura, quadre finestra, etc...
En conclusió, aquesta ha sigut la sortida que més m'ha agradat ja que hem pogut veure altra manera de pintar que pot ser avui dia no s'utilitza tant ja que estem més acostumats a veure obres abstractes i de pintors que ja són morts, tot el contrari que al MEAM, aquest és un punt de vista diferent que moltes vegades cal recordar que encara es realitza.