UN SEGLE BREU:

La nova presentació de la Col·lecció Macba proposa un recorregut cronològic des de 1929 fins als nostres dies, amb un seguit d’àmbits dedicats a les etapes i els moments més significatius en què es poden contemplar les obres més emblemàtiques del museu.

Algunes de las qüestions clau explorades en l’exposició són la tensió entre utopia i crisi pròpia del segle XX; la posició de Barcelona en l’entramat europeu de la modernitat; el desenvolupament de les avantguardes entre la República i els pactes del 1959, la reinvenció de l’espai domèstic en el franquisme, l’art com a propaganda i l’acció entorn de la dècada dels seixanta o els feminismes en el context de l’Estat espanyol als anys setanta.

El títol de la mostra planteja un joc amb l’expressió que va encunyar l’historiador marxista britànic Eric Hobsbawm per referir-se al període comprès entre la Primera Guerra Mundial (1914) i el col·lapse de la Unió Soviètica (1991) i que seria la prolongació d’«un llarg segle XIX», expressió que també va encunyar Hobsbawm i que es refereix al període comprès entre el 1789 i el 1914. En el cas de la col·lecció del museu, es presenta un conjunt d’obres d’aquell segle breu (que amb prou feines suma noranta anys) que fan palpables algunes de les tensions fonamentals entre les manifestacions i tendències artístiques, entre aquestes i altres manifestacions culturals, i entre els seus contextos socials i polítics.

El curs aborda, en diverses sessions, algunes de las qüestions clau explorades també en l’exposició, però es desplaça del recorregut curatorial per posar el focus en alguns assumptes específics de la mostra i ampliar així la visió sobre moments destacats del període històric que abraça. Com una sèrie de notes a peu de pàgina, les diferents sessions que componen el curs exploraran les següents qüestions: la tensió entre utopia i crisi pròpia del segle XX; la posició de Barcelona en l’entramat europeu de la modernitat; el desenvolupament de les avantguardes entre els anys de la República i els pactes de 1959, amb Eisenhower i l’entrada al govern dels tecnòcrates; la reinvenció de l’espai domèstic en el franquisme; l’art com a propaganda i l’acció entorn de la dècada dels seixanta; els feminismes en el context de l’Estat espanyol a la dècada dels setanta; la crisi de la sida i el seu impacte en l’art a la dels vuitanta, i, a la dècada dels noranta, la celebració del V Centenari el 1992 i el seu impacte en la teoria i la pràctica artístiques del moment.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

ÒPERA, PASSIÓ, PODER I POLÍTICA

 

Aquesta exposició comissariada per Kate Bailey, es presenta a CaixaForum Barcelona, ​​submergint a l'visitant en aquest 'art total' en què convergeixen la música, la literatura, la dansa i les arts visuals, que sempre han estat un reflex de la societat de moment . A partir de 8 estrenes europees de 8 composicions en 8 ciutats, la mostra examina els moments clau dels 400 anys d'història de l'òpera, des de les seves arrels en la Itàlia renaixentista fins a la seva forma actual. D'aquesta manera revela com l'òpera suma múltiples formes d'art per crear una obra d'art multisensorial, i descobreix com els factors socials, polítics, culturals i econòmics interactuen com grans moments en la història de l'òpera. L'aproximació es realitza des de tres perspectives complementàries: el vessant passional i emocional de les obres; la perspectiva social amb lluites de classe i poder, i els aspectes directament relacionats amb els arguments i les propostes creatives de les òperes.

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

LES IMATGES ECO

INTRODUCCIÓ A LA EXPOSICIÓ
El Centre Pompidou de Paris va acollir el 2018 una retrospectiva d'Isaki Lacuesta, comissariada per Sylvie Pras i coordinada per Judith Revault. En aquesta exposició es van presentar dues noves instal·lacions “Les imatges eco” i “Els films dobles” que recreaven imatges sorgides tant de creacions anteriors com de noves filmacions en diversos indrets del món.
Les dues videoinstal·lacions estrenades a París es presenten ara a Catalunya formant part de l'exposició Les imatges eco, la qual incorpora dues obres més, la videoinstal·lació La tercera cara de la Lluna que Lacuesta ha creat especialment per a la capella de Sant Nicolau en col·laboració amb l'escultor gironí Pep Admetlla, i Lunaby, un video-poema que Isaki Lacuesta dedica a la seva filla Luna.

Isaki Lacuesta respon amb "Les imatges eco" a la pregunta que li va fer el Centre Pompidou: Où en êtes- vous?, Isaki Lacuesta? Es tracta d'una videoinstal·lació de 8 projeccions que interactuen entre si, simultàniament o en combinacions diverses, i que l'espectador pot visionar en un fris de pantalles en forma de u. La successió d'imatges queda lligada amb la narració i la reflexió que aporta la veu en off, el so i la música. Les imatges són sèries temàtiques de fotogrames que adquireixen sensació de moviment gràcies al ritme de cada seqüència, la qual cosa ve reforçada per la presència o l'absència de la banda sonora. Les projeccions combinen imatges de llocs i de gent que Isaki Lacuesta ha vist i filmat en indrets diversos del món, i que n’evoquen d’altres que ni ha vist ni filmat mai. Lacuesta entén que aquestes imatges tenen la capacitat de generar, i de transmetre, pensaments i emocions en l'espectador, com si el cinema —en aquest cas, el vídeo— fos un mèdium que facilita la comunicació.
De fet, Isaki Lacuesta aprofundeix en aquest muntatge en la capacitat que té la “realitat” per desdoblar-se, a través del cinema, entre el que s'ha filmat, el que s'ha viscut i el que s'ha imaginat. En definitiva, la seva resposta és: “Soc aquí i allà al mateix temps”, fent al·lusió al do de la ubiqüitat que fa possible el cinema.

NOM DE L'AUTOR (INDIVIDUAL) O AUTORS (COL·LECTIVA) O EXPOSICIÓ D'AUTOR O 
CRÍTIC O I COMISSARI (penseu en posar la informació sobre autors l'apartat autors)
Nom de l’autor: Isaki Lacuesta

Comissariat: Carme Sais
Direcció tècnica audiovisual: Albert Coma
Organitza:
Arts Santa Mònica – Departament de Cultura
Bòlit, Centre d'Art Contemporani - Ajuntament de Girona
Produeix:
Arts Santa Mònica – Departament de Cultura
Bòlit, Centre d'Art Contemporani
Centre Pompidou
En col·laboració amb:
Institut Ramon Llull i iGuzzini
Amb el suport:
Fundació Banc de Sabadell

DATA O PERÍODE
Exposició
23.05-15.09.2019

ESTIL O CORRENT (penseu en posar la informació sobre estils o corrents a la pestanya pertinent o a art contemporani)
Art contemporani 
DESCRIPCIÓ OBJECTIVA, DENOTACIÓ  (TÈCNICA, MATERIAL, MIDES, DURADA...) (en aquesta primera tasca, sempre que sigui possible)
Aquesta trilogia de videoinstal·lacions de gran format i el video-poema posen en relleu la capacitat creativa i pluridisciplinar d'Isaki Lacuesta com a artista visual, una faceta que ha desenvolupat des dels inicis de la seva carrera artística. Lacuesta parteix del cinema i les arts visuals per investigar nous formats de presentació de les obres, buscant la col·laboració amb creadors d'altres disciplines per generar obres sorprenents per la riquesa de mirades, veus i combinacions. La durada del conjunt de videoinstal·lacions és de 23’.

DESCRIPCIÓ DETALLADA D'UNA PEÇA (en aquesta primera tasca, sempre que sigui possible)
De cos present.
Instal·lació per set pantalles verticals, translúcides Exposició «Arts del moviment», comissariada per Joaquim Noguero i Bàrbara Raubert a l'Arts Santa Mónica Videoprojecció de filmacions en 16 mm B/N
Un bosc de ballarins suspesos en l'aire, en diferents nivells. Set figures aïllades ballen a les fosques, sense música. En sentim les fregadisses, els impactes, les respiracions. No semblen adonar-se de la presència dels altres ballarins, però de tant en tant sorgeixen sincronies imprevistes, diàlegs, i els ballarins aïllats es tornen cos de ball. Amb Marta Carrasco, Andrés Corchero, Cesc Gelabert, Àngels Margarit, María Muñoz, Thomas Noone, Sol Picó.

«Disco!!! (la deessa del trap matarà la indústria del... )». 2018
Espectacle teatral. Cicle «Screening performances», comissariat per Núria Gómez. Loop i Espai Brossa
Obra interpretada com la intersecció entre un diàleg teatral, un concert de trap i reggaeton amb autotunes, una conferència, una sessió de DJ i l'assaig per una futura obra inexistent. Un duel cara a cara entre una jove cantant de reggaeton i un actor transformista que interpreta el fantasma d'un productor musical de la vella escola (Phil Spector), rodejats de webs que evoquen la interconnectivitat efímera, espots virals fugissers com psicofonies. L'obra replanteja l'etern conflicte entre la poesia de les noves generacions i la capacitat de les indústries musicals i de la moda per apoderar-se de tota nova creació i convertir-la en tendència. La proposta de la comissària Núria Gómez Gabriel era «prendre la pantalla com actor en una dramatúrgia que no distingeix entre cossos, tecnologies, imaginaris i convencions, per tal d'observar no només com produïm imatges sinó com les imatges ens produeixen a nosaltres».

DESCRIPCIÓ SUBJECTIVA, CONNOTACIÓ  (SIGNIFICATS, IDEES )
El que pretén l’autor és donar vida a les imatges i fer com si fossin una película i d’aquesta manera transmetre diferents sensacions a l’espectador amb la successió de les imatges i de la música i la veu en off.

DIBUIX ESQUEMÀTIC O ESBÓS O FOTOGRAFIES

PARLA DEL DISCURS DE L'ARTISTA, CRITERI DEL COMISSARI I AMPLIA LA SEVA BIOGRAFIA
Isaki Lacuesta (Girona, 1975). Va a estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona i es va graduar en la primera edició del màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra. Compagina el cinema amb la docència. També ha treballat com a periodista cultural i crític de cinema col·laborant en diversos mitjans.
És director de cinema, guionista, artista visual i creador pluridisciplinari. La seva producció engloba el documental, el cinema de ficció, les videoinstal·lacions i els espectacles pluridisciplinaris.
Pren el cinema i les arts com un mitjà d’experimentació infinit i treballa habitualment i intensament amb artistes d’altres camps creatius. És cofundador de la productora La Termita Films, juntament amb Isa Campo.
Les seves videocreacions han estat presents a la Fira del Llibre de Frankfurt, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al pavelló català de la Biennal d’Arquitectura de Venècia. La National Gallery de Washington, el Centre Pompidou i la Filmoteca de Catalunya li han dedicat mostres retrospectives.
Ha rebut premis importants, entre els quals destaquen els del Festival de Màlaga, els Goya i els Gaudí, i en dues ocasions ha guanyat la Conxa d’Or del Festival de Sant Sebastià. Ha estat distingit amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia de Ràdio Nacional d’Espanya i amb el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya.

OPINIÓ PERSONAL
Es una exposició que estaria bé anar-la a veure, perquè trobem que experimentar amb les imatges i les sensacions que causen no es un tema que nosaltres haguem visitat o estudiat amb aprofundiment.

RESSENYA PRÈVIA VISITA MNAC:

ORIOL MASPONS:
(expo del 5 de juliol de 2019 al 12 de gener de 2020)
Oriol Maspons va exercir un paper clau en la renovació del llenguatge fotogràfic a Espanya en les dècades de 1950 i 1960, primer des de l'àmbit de la fotografia amateur. Maspons va ingressar el 1951 a l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya. El 1955 es va traslladar a París, on freqüentava els ambients fotogràfics. En tornar a Barcelona, ​​es va fer professional i va formar societat amb Julio Ubiña. Es va dedicar al reportatge, al retrat, a la moda ia la publicitat. Va treballar per a «La Gaceta Ilustrada», «L'Oeil», «Paris-Match», «Boccaccio», «Expression», «Elle», etc. Va publicar una gran quantitat de llibres, entre els quals destaquen els editats per Lumen en la col·lecció Paraula i Imatge: «Toreig de saló», amb Julio Ubiña i textos de Camilo José Cela; «La caça de la perdiu vermella», amb textos de Miguel Delibes, i «Poeta a Nova York», sobre poemes de Lorca.
L'exposició recorrerà més de quatre dècades d'intensa activitat en els camps del reportatge, el retrat, la moda i la publicitat, contextualitzant la seva producció i donant suport a la investigació en la recuperació de material documental -llibres, revistes, caràtules de discos, etc.-, per conèixer també el destí final de les fotografies de l'autor.

Com a descripció detallada d'una peça, he escollit el Retrat de Elsa Peretti ja que va ser la primera obra que vam veure i la que més em va cridar l'atenció. Aquesta foto, com podem veure està feta en blanc i negre i l'encuadrament és horitzontal. No té molta profunditat de camp per tant tota la foto és bastant nítida. La llum entraria principalment per la part superior i el centre de la imatge. 
Pel que fa als elements, destaca la figura de la model, sobretot les seves cames (Maspons ho feia intencionadament, aconseguint que la dona es veiés inabastable), també podem trobar les cadires en diversos plans com per exeple la de l'esquerra que es troba en un primer plà.

Aquesta exposició, personalment, em va semblar molt interesant ja que mai havia vist l'obra de Oriol Maspons i també m'ha agradat veure la seva evolució com artista, el seu pas per diversos estils i la seva concepció de la dona (encara que no hi estigui d'acord) i de la fotografia.

 

ANTONI FABRÉS:
(Expo del 31 de maig al 29 de septembre de 2019)

La mostra serà un recorregut per l'obra d'Antoni Fabrés i Costa, escultor i pintor, que amb 21 anys i sent alumne de l'Escola Llotja de Barcelona, ​​va guanyar una pensió per anar a Roma, la ciutat que llavors era el destí natural per als artistes que destacaven. A l'llegarallí, un any després de la mort de Marià Fortuny, Fabrés es va dedicar al dibuix, a la pintura i a l'aquarel·la, 3 tècniques que va dominar com ningú en la seva època.

La historiografia situa l'obra de Fabrés com a continuadora de la de Fortuny quant a la seva temàtica, la orientalista. Però Fabrés no pot inscriure en cap moviment específic i, si bé va pintar temes orientalistes comuns a molts artistes de les dècades vuitanta i noranta del segle XIX, o temes de mosqueters o espadatxins, moltes de les seves obres també es poden enquadrar dins el realisme i el naturalisme, que cal entendre com una mirada àcida i crítica cap a la societat. El naturalisme i la denúncia de les diferències socials van tenir en Fabrés un defensor acèrrim. Va ser un gran retratista que buscava, principalment, la mirada del retratat com a element principal. Així mateix, la seva preocupació per la llum el va portar a investigar la seva incidència en els colors, tant d'interiors com de paisatges, aconseguint fins i tot en alguns quadres aspectes més aviat hiperrealistes.

He decidit analitzar "La Loca" de Antoni Fabrés ja que va ser una obra que em va impactar molt i que realment em transmetia com un tipus d'imposició o desafiament que em va cridar l'atenció.
En aquesta obra es pot apreciar l'estil realista/orientalista de l'autor. És vertical i destaca la figura de la dona sobre el fons negre i marró. La llum entra per la dreta del cuadre i sobretot per la part d'abaix. La tècnica probablement és oli sobre tel·la. 
No és per res una composició hieràtica, a la cara de la dona podem comprovar que està desafiant i que la seva mirada te molt poder. Per la roba i el cabell que porta, sabem que és una dona pobre, un dels temes que també va tractar Fabrés va ser aquesta diversitat social de la època. Va retractar tan a persones pobres com adinerades, nens, dones, homes, paisatjes...

A mi, personalment, em va agradar molt aquesta exposició ja que vam poder apreciar les habilitats de Antoni Fabrés i vam poder "recordar" (jo no sabia de la seva obra) el que és el seu art. 

EL VÍBORA:
(Expo del del 21 de juny al 29 de septembre)
Aquesta exposició és un homenatge a L'Escurçó i als seus autors, quan es compleixen 40 anys de la publicació del primer número d'aquesta mítica revista d'comix que va marcar a diverses generacions de les dècades dels vuitanta i noranta.

La mostra se centra en la primera etapa de la revista, en els inicis de la democràcia, quan Barcelona es va erigir com el centre de la cultura underground que s'havia iniciat en els anys seixanta del segle xx als Estats Units.

A través de 35 obres originals, d'una àmplia mostra de documents i d'una selecció de prop de 100 portades, el públic descobrirà l'originalitat i la potència de creadors com Gallardo, Laura, Nazario, Mariscal, Martí, Max o Roger que, amb les seves vinyetes transgressores i un llenguatge nou, es van rebel·lar contra l'ordre establert i l'estètica convencional. L'univers de l'Escurçó està poblat de personatges marginals i subversius.

El Museu Nacional treballa des 2014 per patrimonialitzar i donar visibilitat al còmic, un gènere artístic que ha entrat a les sales del Museu per quedar-se.

 

 

(PRE)RESSENYA SORTIDA AL BORN I SANTA MÓNICA:

El Born Centre de Cultura i Memòria, ubicat a l'antic Mercat del Born, és un equipament cultural del segle XXI que mostra la Barcelona viva i dinàmica del 1700 i els fets de 1714 en el context de la Guerra de Successió. Al jaciment es troben les restes del barri enderrocat per Felip V. Es tracta d'un espai polivalent d'accés públic amb una extensa programació que té l'objectiu de convidar a la reflexió sobre el passat, el present i el futur de Barcelona i de Catalunya. 
L’Arts Santa Mònica és un centre pluridisciplinari dedicat a impulsar la creació de la cultura catalana contemporània de qualitat, amb una especial atenció a la cultura digital que es fa a Catalunya. El seu objectiu és servir com a plataforma de difusió de la creativitat contemporània al nostre país, i es presenta al públic com un espai de reflexió per promoure el debat i generar idees sobre els diferents conceptes que envolten la creació artística i la seva relació amb el públic: creativitat, sensibilitat, innovació, coneixement, estètica... També els artistes i creadors internacionals tenen al centre l’espai expositiu on presentar les seves obres.

INTRODUCCIÓ:

Al Born, el que visitarem serà una exposició de Josep Renau, nascut a València l’any 1907, és una figura central de l’art combatiu: va vincular  la creació amb el compromís social. L’obra de Renau, formada principalment per cartells i grans murals, està marcada per un llenguatge innovador i l’ús del fotomuntatge. La trajectòria personal de l’artista també és un reflex dels conflictes del segle XX: la defensa de la 2a República i del patrimoni artístic espanyol, la ferida de la Guerra Civil i l’exili a Mèxic i a Berlín, on va morir l’any 1982.

A Sta Mónica visitarem la Young Gallery Weekend que és un esdeveniment d'art contemporani en el qual participen galeries, espais creatius, artistes i projectes culturals emergents i independents. Generador d'avantguarda, YGW dóna visibilitat al panorama cultural contemporani amb les propostes més innovadores.

CONTEXT HISTÒRIC (Josep Renau):
La història d'Espanya del segle XX comença després de la derrota militar de 1898 a mans dels EUA que suposa la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. El desenllaç de la guerra, encara que inevitable, era difícilment acceptable per a la mentalitat política de la Restauració, que conservava el somni del passat imperial espanyol. La crisi d'identitat que segueix a la derrota inicia un conflicte, que durarà gran part del segle XX, entre els que pretenen recuperar la ideologia imperial del passat, i els que veuen la necessitat de construir una consciència nacional des de la perspectiva moderna i liberal de les altres nacions europees. Aquesta tensió es tradueix en contrastants formes de govern: la monarquia d'Alfons XIII, la dictadura de Primo de Rivera, la república, la dictadura franquista i finalment la monarquia actual de Joan Carles I, que es sustenta sobre un sistema democràtic parlamentari.

Els canvis polítics de l'Espanya del segle XX es corresponen amb transformacions dramàtiques en tots els àmbits de la vida pública. En el social i econòmic, Espanya es caracteritza pel creixement tant demogràfic com de nivell adquisitiu. En el cultural, els successius canvis polítics i socials propicien una gran diversitat d'estètiques, encara que de desigual qualitat. El gran nombre d'escriptors i artistes sorgits en els primers 35 anys del segle ha fet que aquesta època s'anomeni L'Edat de Plata de la cultura espanyola.